Una vegada acabada la Batalla de Talamanca, el marquès del Poal, cap de les tropes catalanes, va escriure una carta al Consell de Cent de Barcelona relatant tota la batalla. És gràcies a aquest document, que ara és a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que la Batalla de Talamanca s’ha convertit en l’única de Catalunya on s’ha fet una excavació científica del camp de batalla. Es va portar a terme l’any 2008 i va anar a càrrec de la Universitat de Barcelona, Departament de Didàctica del Patrimoni, que va usar tècniques d’anàlisi modernes per analitzar les decisions estratègiques i tàctiques ordenades pel Marquès del Poal i el comte de Montemar.

La batalla es va iniciar l’agost de 1714, quan les tropes borbòniques capitanejades per José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, havien acampat als camps de la masia de Mussarra. Es tractava d’un exèrcit de prop de 4.000 homes.

El 13 d’agost al matí, el comte va fer baixar les tropes d’infanteria fins a ocupar la riba dreta de la Riera de Talamanca, entre el Molí del Menut i la Sínia de Can Valls. Mentrestant la cavalleria es situava carena amunt, en la continuïtat dels dos turons de la Sínia i el Molí del Menut.

Pel que fa a les tropes catalanes, el Marquès del Poal dirigia el seu exèrcit, d’uns 2.500 homes, des del castell de Talamanca. Havia disposat tropes a sota el castell:, a l’esquerra els regiments de Torres i Massegur, i a la dreta els Magraners de Cardona. Sobre la font del poble hi havia una part dels sometents, al turo de més cap a llevant del poble hi havia tropes d’infanteria i una mica més avall: cavalleria i homes d’honor. Més a llevant encara, hi havia més tropes de cavalleria i els homes d’Armengol Amill, un dels oficials més destacats del seu exèrcit.

Amb aquesta situació, mentre les tropes borbòniques esperaven ordres, els catalans els van atacar per desallotjar-los de les seves posicions. Després de dues hores de combat sense guanyar posicions, el Marquès va ordenar un nou atac i que els homes del coronel Vilar i Ferrer, amb una part de sometents i un centenar de cavalls, anessin cap a la banda de Granera. És a dir, pujant Riera amunt cap al collet de Lligabosses per atacar els borbònics situats a Mussarra per darrere. Això va fer que la cavalleria borbònica de Mussarra anés a defensar aquestes posicions. Mentrestant altres combatents catalans van atacar el turó de més a ponent, i en una duríssima batalla darrera el Molí del Menut, van guanyar posicions per accedir a la casa de Mussarra des de ponent.

Amb tot això, el combat més fort es mantenia al torrent dels Gubians, amb lleugers i lents avenços per part dels catalans. Sembla que en un moment donat, als combatents del Marquès se’ls va acabar la munició i continuaren defensant-se a cops de pedra.

Continuava també l’atac per sota del turó del torrent dels Gubians, on hi ha la Sínia de Can Valls i carena amunt. Precisament en un planell pedregós que hi ha més amunt és on es va portar a terme un altre dels encontres més durs de la batalla, tal com han demostrat les restes que s’hi van trobar durant l’excavació científica.

Així va arribar la nit i es va acabar el primer dia de combat.

El segon dia es va iniciar de manera semblant, però segons explica el Marquès en la seva carta, va durar poca estona perquè molt aviat els borbònics iniciaren la retirada. S’havien adonat que, tot i ser més homes i millor armats, les tropes catalanes comptaven amb l’avantatge de conèixer el territori i ser bons caçadors, és a dir, que tenien bona punteria.

Però la lluita encara no va acabar aquí, ja que mentre els borbònics es retiraven cap a la seva caserna de Sabadell, les tropes catalanes els van encalçar a l’alçada del castell de Castellar del Vallès, on sembla que hi va haver un altre cru combat.

Havent vençut, l’exèrcit del Marquès del Poal va iniciar la marxa per ajudar al setge de Barcelona, tot i que, finalment, va rebre ordres de no anar-hi.

Plànol de la batalla fet per Francesc Serra i Sellarès extret del llibre: La darrera victòria de l’exèrcit català, la batalla de Talamanca (1714).